En aquest mons descoberts, la massa dels planetes propers a la seua estrella és més gran que la dels solars. En aquests sistemes hi ha almenys un planeta més gran que la Terra orbitant a una distància menor que Mercuri.
Durant els principis del Sistema Solar, Júpiter va avançar cap al Sol d'una manera molt ràpida. El fet de que fora tan gran va fer que arrasara amb una primera generació de planetes, més grans que la Terra i amb atmosferes més denses i en una posició molt diferent a la que es troben els planetes hui en dia del Sol. Van acabar xocant uns amb altres i sent llançats contra el Sol, amb les restes que es van quedar es van formar els planetes Mercuri i Mart.
Dues Universitats d'EEUU suggereixen que va haver un segon moviment que va permetre l'aparició dels planetes terrestres que coneixem.
En els primers anys del Sistema Solar mentre Júpiter anava en direcció al Sol, aparegué un segon gegant que va aturar la caiguda. Saturn es va formar més tard però fou atret a major velocitat cap al Sol de manera que va acabar atrapant al seu germà major.
Quan els dos planetes es van quedar pròxims, van quedar travats en el que es coneix com ressonància orbital. Cada vegada que Júpiter completava una volta entorn al Sol, Saturn en feia dos.
Amb les restes de l'atac inicial de Júpiter es van formar els planetes terrestres actuals, la Terra va col·lisionar amb un altre cos menor i de l'impacte va sorgir la vida al nostre planeta. Del xoc, que pràcticament va destruir el nostre planeta, va sorgir la Lluna. Aquest satèl·lit, va estabilitzar l'eix de la Terra enfront de les influències gravitatòries del Sol o Júpiter, els quals l'haurien convertit en un món amb canvis de temperatura brutals en períodes curts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada